Sonata Arctica a la Razz

Divendres, 7 de novembre de 2008

Són gairebé les 7 de la tarda, hora en què els responsables de la sala Razzmatazz han d’obrir portes i enfilem el carrer Almogàvers. Com que en això d’anar-hi en nom de la ràdio sóc novell, no sé gaire què fer, així que em deixo guiar pels consells dels meus col·legues de la ràdio. Després d’alguns, diguem-ne, malentesos, entrem a la sala, on encara queda poc més de mitja hora perquè actuï el primer grup, Vanishing Point.

Aquest és un grup australià, format a principis de la dècada dels noranta. El seu estil de metal progressiu va animar força el públic. Llàstima que la seva actuació durés escassament trenta minuts i que cedís el lloc a Pagan’s Mind.

Pagan’s Mind. No em van agradar. Gens. De fet, no era només jo, el qui no gaudia, ni s’ho passava remotament bé, amb aquest grup. Érem tota una colla de gent, els qui, amb cares llargues, desitjàvem que aquell grup acabés. Però no ho feia. Es resistien a fer de simples teloners i anar-se’n de l’escenari per deixar fer als caps de cartell. Anant a pams, el cantant, amb una retirada al Camilo Sesto, s’esgargamellava i no se’l sentia. L’acústica era nefasta. El pobre, de nom Nils Rue, s’esforçava a fer de showman i animar la gent. Però no. L’estil de trash metal de la banda noruega originada l’any 2000 no va acabar de quallar entre el públic. És clar, que hi havia gent a qui agradava. Tanmateix, no trobo que sigui el millor grup per fer de teloners principals de Sonata Arctica. Finalment, pocs minuts abans de dos quarts de nou van marxar de l’escenari perquè, vint minuts després, entrés el grup principal: Sonata Arctica.

La banda finesa de hard rock, power metal, o com se la vulgui encasellar, va fer una actuació que va durar l’hora i mitja reglamentària. Poc per ser el grup principal. Però, si tenim en compte la durada total de l’espectacle, és bastant: unes tres hores de música.

L’actuació va estar marcada per les balades, segons el meu parer. Fins a quatre, en vaig comptar. Van repassar grans èxits, tals com Fullmoon, Don’t Say a Word, Black Sheep, The Cage i en van tocar d’altres que no havien tocat mai a Barcelona (un servidor és el tercer cop que hi va) com ara Replica. També es van deixar de tocar altres cançons com Victoria’s Secret, Kingdom for a Heart o San Sebastián i la ja mítica cançó que mai no han tocat (i sembla que no ho faran) com és Wolf and Raven.

Quant a la resta, l’últim treball, Unia, va ser-hi molt present. La meitat de l’actuació, si fa no fa, foren cançons d’aquest àlbum. I no hi podia faltar, com sempre, que el cantant Toni Kakko es posés a jugar amb el públic, convertint-lo en una bateria humana, per acabar cantant la ben coneguda cançó de Queen We Will Rock You.

Aquí teniu el vídeo de Paid in Full, el senzill del disc Unia:

En definitiva, dues bones actuacions, la primera i la darrera, i una altra no tant. Lluny queda, però, el cartell de l'any passat, amb uns grans teloners com van ser Epica, un grup que ja podria ben bé tot sol omplir la mateixa Razzmatazz. Però això és una altra història.

Albert