Concert U2

Espectacle audiovisual

Este... el penjo d'aquí poc, e?

Però no em direu que no impressiona, l'Enterprise? :D

ANTONIO VEGA

ANTONIO VEGA
Delicatessen

Fecha…..21-02-09
Sala…….Luz de Gas
Publico…Lleno

Antonio Vega volvió a Barcelona esta vez dentro del marco del festival Barnasants, era uno de los platos fuertes, se anuncio concierto acústico y se habilito la sala para esta ocasión, todos sentaditos.
Un piano de cola comandado magistralmente por su más fiel escudero Basilio Marti y un Antonio únicamente con una guitarra eléctrica era la propuesta atípica de este acústico, que me pareció una delicatessen, sigue estando genial.
El repertorio no cambio mucho de las ultimas visitas, no faltaron “lucha de gigantes” “el sitio de mi recreo” “tuve que correr” etc. y una magistral “Ángel caído”.
Quizás estuvo mas comunicativo que en otras ocasiones, incluso hizo subir a un fan que estaba tatareando una de las canciones para que acabara de cantarla. El a conseguido un cambio generacional en su publico mayoritariamente joven que lleno la sala y eso es difícil de conseguir
Quizás algunos esperábamos alguna primicia de su nuevo anunciado trabajo, tiene preparadas 12-14 canciones según el “son más guitarreras y musicalmente mas incisivas” pero parece ser que tendremos que esperar, el próximo otoño saldrá un disco en directo que esta grabando de la gira actual. Hace casi 4 años de “3000 mil noches con Marga” y todos tenemos aun muy presentes el directo “Básico” es necesario en estos momentos otro directo de Antonio?
Otro dato, el concierto no llego ni a 1 hora escasamente y no tenia nada que ver con su fragilidad física, porque esta mas vivo que nunca. Y lo volvemos a repetir algo esta cambiando en el circuito musical y no me gustaría acostumbrarme a solo 1 hora de música


Rogeli

SALA 21.O9

SALA 21 .09

Un nuevo año empieza y Sala 21 sigue adelante, nuestro programa, el Blog, los conciertos y nuestros discos.
Hablando de discos… lo que nos espera este 2009!
Hace un par de semanas tratamos el tema en antena y la verdad es que tenemos mucho trabajo, un montón de grupos preparan nuevos trabajos para este nuevo año
Aquí tenéis algunos de los trabajos que podréis escuchar y disfrutar pronto, muy pronto…

PEARL JAM. Después de su brutal disco en solitario “Into the Wild” Eddie Vedder regresa a su banda madre, y por lo menos esperemos que su nuevo trabajo sea igual o mejor que el anterior.

ALICE IN CHAINS. Desde aquel Unplugged del 96 que tenemos nada de la banda de Seattle, descartando recopilatorios, directos, grandes éxitos, etc…demasiados años sin ellos, los nuevos Alice In Chains se presentan con su nuevo cantante William Du Vall al frente. Regresa el Grunge o que!
WILCO.
U2.
BEIRUT.
KISS Con condiciones, todo bajo mando del señor Paul Stanley… o no hay disco!
WOLFMOTHER. Ya toca, no?
AMY WINEHOUSE. ¿Será cierto? Espero que sí, aún le tienen que caer algunos “gramos” más! Ah , perdón! Quería decir “Grammys”

AEROSMITH.
DEPECHE MODE.
THE MADNESS. Su segunda vida.
JUSTIN TOWNES EARLE. Digno hijo de su padre!

Y aquí en casa no nos quedamos atrás…

MADEE. Con el pluriempleado Ramón Rodríguez al frente.
SHUARMA. El ex Elefante prepara su segundo disco.
LA HABITACION ROJA. Esta vez…¿ será LP o EP?
SANJOSEX.

SIDONIE.
LOVE OF LESBIAN.
MAZONI. Nuestro amigo Jaume Pla nunca nos deja indiferentes

Éste es solo un adelanto de lo que nos espera , en Sala 21 tendrás muchas de estas novedades, como siempre.

Y hablando de novedades, tengo un par que recomendaros, son dos discos que me tienen obsesionado, no se me quitan de la cabeza.

El primero de ellos son los chicos de Nashville, Old Crow Medicine Show con su alucinante disco “Tennesse Pusher” Ya conocéis mi debilidad por este estilo, y como en Sala 21 somos unos Rednecks y nos encanta el Bluegrass, el Rock´n´Roll,el Country y todos los derivados de la música Indi-retro-Americana, creo que este disco os gustará.







La otra recomendación también nos llega de Estados Unidos, es la banda O´Death, los de New York mezclan un sinfín de estilos Americana, Bluegrass, Punk, Gypsy, Folk, Metal…y la prueba está en su último trabajo “Brokken hymns, limbs and skins”. Una banda original y divertida con ese violinista Bob Pycior que quién sabe si será el nuevo Warren Ellis.
Aquí os dejo estos videos para que juzguéis vosotros mismos!

Solo una cosa mas, desde Sala 21 felicitamos a Robert Plant y Alison Krauss por el reconocimiento en los premios Grammy (Disco y Grabación del Año, Mejor Colaboración Country, Mejor Colaboración Pop) con su fantástico trabajo “Raising sand”, donde contaron con la savia producción de T-Bonne Burnett.
No es por nada, pero ya lo dijimos en Sala 21!!

Si queréis más no perdáis el hilo, Sala 21 todos los miércoles en directo de 21 a 22h. en el Prat Radio (www.elpratradio.cat)

EDU.

Concert Oasis

Oasis

Els problemàtics es comporten

13 de febrer de 2009

Pavelló olímpic de Badalona

Ple absolut

Increïble. Acollonant. Superb. Professional. No, l'últim adjectiu no se m'ha colat. Estranyament al que molta gent esperava (jo mateix), els Oasis, és a dir els germanets Gallagher i companyia, van fer un concert de 10. No van desentonar, ni van començar a insultar ni res d'això. I van demostrar que, si s'ho proposen, poden fer una actuació excel·lent sense recórrer a mesures “extraesportives”.

El pavelló estava totalment lliurat al grup, amb els típics fans histèrics empenyent-se contra les tanques que separaven el públic de la plebs.

La qualitat acústica del recinte no va defraudar ningú. Uns bons altaveus llançaven la música arreu del pavelló, cosa que demostrava, de nou, que als concerts la música es pot sentir de conya i no distorsionada (nota a Razzmatazz).

Anant al concert talment dit, va durar una hora i tres quarts. Una hora i quart de concert i mitja hora de bisos. Van encetar amb un Rock 'n' Roll Star, del Definetly Maybe, el seu primer disc. I van tancar amb Champagne Supernova i l'homenatge als Beatles amb I Am The Walrus.

Van tocar cançons que no havien tocat abans a Barcelona (o rodalia) com són The Masterplan (una debilitat del qui us escriu) o el mateix Champagne Supernova, com comentava abans. D'altra banda, no en van tocar alguna com ara Live Forever, a què hi estaven avesats. Tanmateix, sí que ens van deixar escoltar (i cantar) cançons mítiques, com Wonderwall, Don't Look Back In Anger, Morning Glory, Supersonic, altres com Songbird, Slide Away, Lyla, The Importance Of Being Idle, dels àlbums Heathen Chemistry i Definetly Maybe i les dues últimes del penúltim Don't Believe The Truth.

Molts dels assistents al concert s'esperaven que presentessin l'últim disc Dig Out Your Soul, i no els van decebre. Van tocar-ne sis d'aquest àlbum, entre les quals cal destacar The Shock Of The Lightning.

Llàstima que es rumoreja que aquesta és l'última gira mundial dels Oasis. Malgrat tot, esperem que tornin i ens facin gaudir com ho van fer aquest passat divendres dia 13 de febrer.

Us deixo amb el videoclip de The Masterplan:

Ens llegim

Siau,

Albert

Lupe Villar - Luz de gas

Lupe Villar & XII AMC
KCOR D ROCK
Sala Luz de gas, 2 de febrer de 2009
Tres quarts d'entrada

Concert nostàlgic

Doncs sí, va ser tot un concert fet a còpia de nostàlgia. Nostàlgia per duplicat, per dir-ho d'alguna manera. Anirem a pams i ho explicaré com toca.

Per començar, el concert estava encapçalat per la Lupe Villar, exguitarra de Sangtraït, que, juntament amb altres artistes, presentava el disc KCOR D ROCK, en què versiona cançons de grups clàssics del heavy o el rock al català. La majoria de temes els fa amb el grup Dragonslayer, el cantant del qual s'encarrega de posar la veu a moltes cançons. Però ells no són els únics que van participar en el projecte. S'hi van sumar en Víctor Estévez, exparticipant d'OT, i en Jordi Armengol, entre d'altres, i dos excompanys seus a Sangtraït, en Papa Juls i en Martí Rodríguez.

Si parlem del concert, com deia abans, era la presentació d'aquest disc, amb tota la gent que indicat abans, més altres que he omès. Per encetar la festa (la nostàlgia), ens van delectar amb AC/DC i el Highway to Hell, anomenat Ruta a l'infern. Una molt bona manera de trencar el gel. Van continuar amb Black Sabbath, Van Halen, en Víctor va sortir a cantar Linkin Park (Pensaments) i Metallica, amb un Res no m'importa (Nothing Else Matters), que ha deixat de ser la balada per antonomàsia del grup californià per convertir-se en una cançó heavy amb tots els ets i uts. Llàstima que el saber fer d'en Víctor a l'hora de cantar quedi deslluït amb uns comentaris de xòuman que, la veritat, van desentonar força. A banda d'això, el concert no va desentonar. La sala estava farcida de fans de Sangtraït i van veure com la Lupe i companyia els oferia cançons d'aquest grup -̶cinc, si no vaig comptar malament-̶, començant amb Les creus vermelles, cantada a mitja actuació i acabant el cicle Sangtraït, i el concert, amb El vol de l'home ocell, cantada amb les quatre veus que es van sentir durant la prop d'hora i mitja que va durar l'espectacle. I és que el concert va acabar amb Ho vull tot, de Queen, internacionalment coneguda amb el títol I Want It All. Llavors van arribar els bisos, en què es van sentir tres cançons més de Sangtraït (fins llavors n'havien tocades dues). Es podria ben dir que al bis es va deixar de banda el disc que es presentava per centrar-se en el sentimentalisme pur, en una sala amb un públic lliurat al que es podria mal anomenar com a l'últim concert de Sangtraït.

Parlant subjectivament, m'ho vaig passar molt bé al concert. En una sala amb una acústica com la Luz de gas només pots esperar que soni bé el que hi vas a escoltar. I així fou. Els músics es van sortir, i la sala estava plena d'una música esplèndida que no retronava, no ressonava, malgrat el tipus de música de què es tracta. Una delícia, sens dubte.

I, reprenent el que us deia al principi, el concert va ser doblement nostàlgic. La nostàlgia declarada de sentir, versionats, grans grups clàssics, com ara Avanged Sevenfold, Whitesnake, The Scorpions, Deep purple, Rammstein i, com he dit abans, Metallica, Black Sabbath, Queen, Linkin Park, Van Halen i AC/DC. I la nostàlgia encoberta fou la de Sangtraït. Ja ens imaginàvem que hi tocarien alguna cançó, però no que fos d'aquesta manera. I amb això no vull pas criticar-ho, ans al contrari. Em va sorprendre molt gratament.

Per escoltar el disc KCOR D ROCK podeu entrar al MySpace de la Lupe Villar (http://www.myspace.com/lupevillar) i escoltar sis cançons del disc. Recomanable.

Ens llegim aviat

Siau,
Albert

NACHO VEGAS
El Manifiesto Desastre

De desastre nada ni mucho menos el 4 trabajo dejando a un lado sus colaboraciones con Bunbury, Crhistina Rosenvinge y ese proyecto con su inseparable Xel Pereda. Lucas 15 confirman que es uno de los músicos que a crecido mas disco a disco tanto como letrista, cantante i músico. Esto es más que evidente.
El ha nacido para la crudeza y la inmensidad y eso es lo que a plasmado en este trabajo pero con un stop, este disco es el mas accesible y en el que las letras llegan mas claras que los anteriores y quizás sea un punto de referencia para los que Nacho les sea un personaje inaccesible.
11 canciones que van desde el cabaret, rock, country y rancheras .Encontramos una referencia A Dylan en (detener el tiempo) ese olor a Nike Cave en (El manifiesto desastre) lo que le pude quedar a uno en (Dry Martini S.A.) una mas que prescindidle ranchera (En lugar del amor) quizás el punto negro del disco, una impactante y reflexiva (Morir o matar) una de las mejores canciones que haya escrito Nacho, así hasta 11 canciones que se grabaron en el estudio de Paco Loco en el Puerto de Santa María. De esas sesiones se grabaron 16 temas de los 11 que integran el disco es posible que dentro de unos meses tengamos otro “EP” de Nacho en el mercado y amigos apuntad una posible futura colaboración “Calamaro”.
Grande, muy grande Nacho

Rogeli

SALA 21 RECOMANAT

MANEL
Els millors professors europeus

Una de les sorpreses del any que s’ha acabat i una vegada més s’ha demostrat que el idioma no importa, han estat capaços de col·locar el seu treball entre els millors de totes les llistes independents, de tot l’estat i crec que s’ho mereixen sobradament .
La seva musica esta etiquetada com folk/pop encara que ells es senten més propers al pop, aquí teniu per dialogar, però la gran virtut d’ells és que fins i tot abans de publicar el seu treball han estat capaços de connectar amb diverses generacions a la vegada, la tradició del 70, el pop dels 90 i sonen tant actuals com els temps que corren.
Els eixos temàtics del disc giren sobre la quotidianitat i les costums, i de mirar puntualment enrere, i al passat (festes majors, balls, el seat 600, la novieta, reunions familiars.
Ramalazos de Sisa (en la que el Bernat se’t troba) fins i tot en Pau Riba (avis per navegants), flechazos amorosos (ceramicas guzman), crítiques a la cirurgia estètica (els guapos son els raros) rupturas de amor (Ai Dolors ) inmensa cançó, l’encantadora (dona estrangera) i així fins a 12 cançons amb lletres senzilles, poèticament quotidianes i molt sensibles que parlen del dia a dia de tothom, aquest es el gran secret de Manel per arribar a la gent de aquesta forma tant sorprenent. enhorabona
Rogeli